divendres, 3 de febrer de 2012

Jordi Castellanos, ¡benvingut a la polèmica!

Jordi Castellanos

No n'he parlat fins avui, perquè estava pendent de la publicació de la meva rèplica a L'Avenç. Sóc dels que donen prioritat al paper, i el paper, ja ho sabem, sempre va més a poc a poc que el món digital...

Però posem el lector d'aquest blog en antecedents: L'Avenç de desembre passat incloïa un article de l'admirat amic Jordi Castellanos titulat "El jove Maragall: reaccionari o progressista?" En els dos primers paràgrafs del text, Castellanos formulava algunes precisions crítiques al meu llibre No et facis posar cendra. M'hauria agradat poder-hi contestar amb detall, matisadament, però no va ser possible. Constret per la limitació d'espai, la meva resposta va ser la següent:

En l’article «El jove Maragall: reaccionari o progressista?» (L’Avenç, 374, p. 36-45), Jordi Castellanos dedica els dos paràgrafs inicials a desqualificar el meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta, 2010), acusant-me de dogmatisme i falta d’humilitat, de voler presentar un Maragall heterodox i progressista, d’aprofitar-me dissimuladament de l’obra dels antecessors (i, en particular, de tenir poc respecte per Joan-Lluís Marfany) i de desconèixer «els «colors i els matisos» d’allò que estudio. Contestar amb detall aquestes acusacions requeriria un espai del qual no disposo. Tanmateix, m’agradaria deixar constància del següent: 1) les més de 1.300 notes del meu llibre donen fe del meu tribut a les recerques dels qui m’han precedit; 2) cito Marfany en una vintena d’ocasions, i només en cinc és per prendre distàncies (crec que això encara no està prohibit) respecte a punts concrets de la seva obra (no faig cap desqualificació global de les seves aportacions); 3) com Marfany, defenso la compatibilitat entre apassionament i rigor acadèmic, i temo que és aquest apassionament (aquest pathos, aquest entusiasme) el que s’ha confós amb falta d’humilitat; 4) en el meu llibre insisteixo un i altre cop a superar una terminologia tan obsoleta com la dels binomis conservador/progressista i ortodox/heterodox, que no serveixen per estudiar l’obra d’un pensador com Maragall, i 5) la relació establerta per Castellanos entre vitalisme i feixisme, a la qual només falta fer Nietzsche responsable de les cambres de gas de Hitler, em sembla particularment desafortunada.

L'Avenç ha publicat la meva rèplica en l'últim número (376, febrer 2012), juntament amb la resposta que hi dóna Jordi Castellanos:


Amic Ignasi Moreta:
em sap greu que es prengui una petita crítica com una desqualificació global. Jo parteixo del que diu a les pàgines 103-104 del seu llibre en relació amb les afirmacions de Valentí Fiol, de Joan Lluís Marfany i d’altres sobre el reaccionarisme polític del jove Maragall: «Si tractem de substituir la desqualificació ràpida feta per la “brocha gorda” del pintor de parets pel matís del pinzell fi de l’artista, ens adonarem fàcilment que aquesta mena d’explicacions és, com a mínim, enormement simplista.» Potser sí que les 1.300 notes garanteixen que el pinzell és fi, però m’haurà de perdonar: sóc un admirador de les brotxes, tan grosses i alhora tan precises, d’aquells estudiosos. El llibre de vostè –i perdoni– es mou obsessionat pels binomis conservador/progressista i ortodox/heterodox, tan obsessionat que, de veritat, em sorprèn que digui ara que no serveixen per estudiar l’obra d’un pensador com Maragall. És una opinió que ens ha tocat escoltar darrerament amb una certa insistència, i no només referida a Maragall, i que no comparteixo. El que cal és evitar simplificacions. Per això, com a exemple gràfic de la complexitat ideològica del tombant de segle, apuntava la relació del vitalisme amb l’irracionalisme i el feixisme, relació reconeguda arreu, tot i que especificava que això no volia dir «que el vitalisme, com a tal, fos reaccionari o feixista». I afegia: «No, no dic això». No deia, doncs, el que em fa dir. També pren algunes altres afirmacions meves com atacs
en contra seu. M’excuso, si cal, de no haver-me explicat millor.

D'entrada, és d'agrair el to de la resposta. A causa de la limitació d'espai el meu text havia quedat una mica brusc, excessivament contundent. Castellanos ha sabut evitar aquest perill. Evidentment, Castellanos i jo estem d'acord amb moltes coses. I discrepem en algunes. Especialment, pel que fa a la terminologia emprada a l'hora de qualificar el pensament de Maragall. Anem a l'article inicial de Castellanos, que s'inicia evocant la desqualificació de Maragall com a conservador que li van llançar, en el seu moment, els eminents estudiosos Eduard Valentí Fiol i Joan-Lluís Marfany. Citat Marfany, Castellanos comenta que en un dels seus textos l’estudiós

situa amb precisió aquell poema que comença «No et facis posar cendra», que ha donat títol a un llibre recent d’Ignasi Moreta. Moreta argumenta, a partir d’aquest poema, l’heterodòxia (i, doncs, el progressisme) de Maragall. Cal reconèixer, però, que no sempre la discordança —amb Mañé o amb l’església— han de ser tinguts com antitètics al conservadorisme. N’hi ha prou amb recordar que el vitalisme (explícit en un poema com aquest) és a l’arrel de molts corrents ideològics que desemboquen, entrat el segle XX, en l’irracionalisme i el feixisme. No vull dir, amb això, que el vitalisme, com a tal, sigui reaccionari o feixista. No, no dic això. Només dic que les coses són complexes i que si un es proposa pintar amb «pinzell fi» un quadre històric tot acusant els estudiosos que l’han precedit de pintar aquest mateix quadre amb «brocha gorda», ha de conèixer molt bé el marc, els colors i els matisos, cosa que en el cas al qual em refereixo, no sembla que sigui així.


Ara bé: la meva lectura del poema «Dimecres de Cendra», el primer vers del qual dóna títol al meu llibre, no és cap argumentació a favor de l’heterodòxia de Maragall. L’amable lector m’haurà de disculpar una llarga autocita, imprescincible per desmentir el que Castellanos m’atribueix:

Seria un error presentar el pensament religiós maragallià exclusivament des de l’òptica de l’ortodòxia catòlica, ja sigui per assenyalar-ne la fidelitat, ja sigui per remarcar-ne les desviacions. Aquesta ha estat, en gran mesura, la manera com la bibliografia maragalliana s’ha enfrontat a la temàtica. Però no es pot llegir l’obra d’un autor exclusivament des dels pressupòsits dels seus lectors coetanis: reduir el pensament religiós de Maragall al debat sobre la seva ortodòxia o heterodòxia suposa violentar aquest pensament, ja que tot i que la relació amb el dogma és prou important, i sens dubte influeix en la seva escriptura, no és tanmateix la preocupació central d’un escriptor que, per bé que es considerava catòlic, no vivia de l’Església ni hi tenia més lligams que els habituals d’un laic catòlic del seu temps. A més, estudiar el pensament religiós de Maragall atenent sobretot a les possibles desviacions de la dogmàtica catòlica suposa ignorar la realitat de l’evolució dogmàtica i de la seva divulgació i, sobretot, partir de l’implícit que Maragall era catòlic i només podia i volia ser-ho. I és cert que els interessos religiosos de Maragall són vehiculats en bona mesura pel llenguatge del catolicisme, però també ho és que sobrepassen aquest llenguatge, que li resulta clarament insuficient per expressar-los. (No et facis posar cendra, p. 23-24)

En el mateix llibre, gairebé dues-centes pàgines més endavant, insisteixo en el tema: «El meu objectiu no és certificar l’ortodòxia o l’heterodòxia de Maragall sinó fer comprensible el seu pensament.» (Ibid., p. 206) Tot el meu text està en aquesta línia: explicar el pensament religiós de Maragall en termes d’ortodòxia-heterodòxia és simplista i estèril; s’ha de fer servir un altre mètode. No comprenc, doncs, que se m’atribueixi l’ús d’una terminologia de la qual abomino explícitament. ¿Qui utilitza ara la «brocha gorda»?

Castellanos dóna a entendre, a més, que jo vinculo heterodòxia a progressisme: «Moreta argumenta, a partir d’aquest poema, l’heterodòxia (i, doncs, el progressisme) de Maragall.» El que jo dic de «Dimecres de Cendra» és que es tracta d’un poema anticlerical i sensualista, però no veig què té a veure això amb l’heterodòxia. Confondre l’ús d’un llenguatge anticlerical i sensualista amb l’adopció d’una postura ideològico-religiosa heterodoxa em sembla poc afortunat. Novament m’he d’interrogar: ¿qui està utilitzant aquí la «brocha gorda»? Afegir-hi que jo equiparo heterodòxia i progressisme, cosa que no dic enlloc, ens allunya encara més del «pinzell fi».

El ball entre «brocha gorda» i «pinzell fi», que tant joc ens està donant, prové del fragment següent del meu llibre:

Si, en molts casos, l’obra de Maragall està més d’acord amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis, s’ha de reconèixer que els primers articles al Diario de Barcelona generen en el lector actual la percepció contrària. Cal, però, no fer-ne una lectura massa ràpida: aquests «artículos reaccionarios» al Diario de Barcelona han conduït alguns crítics a dibuixar un Maragall «conservador com una casa de pagès», a parlar d’«el seu conservadorisme aquilosat, el seu monarquisme declarat, i el seu catolicisme militant», o a definir-lo com «un burgès sensat, catòlic i conservador». Si tractem de substituir la desqualificació ràpida feta per la «brocha gorda» del pintor de parets pel matís del pinzell fi de l’artista, ens adonarem fàcilment que aquesta mena d’explicacions és, com a mínim, enormement simplista. (Ibid., p. 103-104)

Malgrat la crítica de què sóc objecte a causa d’aquest fragment, avui ho tornaria a escriure. Les citacions que conté el text transcrit corresponen a Eduard Valentí Fiol, Joan-Lluís Marfany i Patrícia Gabancho, i em semblen —les dels dos últims— especialment desafortunades. Naturalment que són «brocha gorda». ¿O hi ha algú capaç de veure-hi un exercici de l’art del matís i la trama fina? Em sembla evident, a més, que la meva crítica s’adreça a les desafortunades formulacions citades, però no a les aportacions globals d’aquests autors a l’estudi de Maragall. D’Eduard Valentí Fiol en sóc fervent admirador, i els seus llibres m’acompanyen des de fa anys (fa poc vaig poder comprar, després de buscar-lo durant deu anys en llibreries de vell, Els clàssics i la literatura catalana moderna, que ja tenia gairebé sencer en fotocòpies). Pel que fa a Joan-Lluís Marfany, és cert que discrepo d’algunes de les seves interpretacions, però també ho és que no m’estic mai d’esmentar els encerts de les seves recerques. En el meu llibre el cito encara més que a Valentí: concretament una vintena de vegades, i (com dic a la meva rèplica) només en cinc ocasions ho faig per prendre distàncies (cosa que encara no han prohibit). ¿Se’m pot acusar de sectari?


Sigui com sigui, em sembla rellevant que un llibre sobre el pensament de Maragall de més de 500 pàgines generi rèpliques i contrarèpliques. Els que investiguem sovint ens sentim sols, molt sols. Barallant-nos amb fantasmes. Treballant amb documents que acumulen pols (¡i cendra!). Polemitzant en la distància del temps amb les aportacions dels qui ens han precedit, sovint difunts. Per això, poder polemitzar entre vius reconforta. Treballem acompanyats. En la coincidència o en la discrepància, Maragall ens apassiona a molts. Si jo fos periodista, diria que aquesta és la notícia.

2 comentaris:

  1. Crec que justament són les discrepàncies, com les que ens ocupen, les que fan que una obra i un autor, en aquest cas Maragall, després de tant de temps, sigui quelcom viu, quelcom que es segueix llegint, estudiant i analitzant, i que desperti passions, ni que siguin intel·lectuals.

    ResponElimina
  2. La llum de Joan Maragall arriba ben lluny, per sort, i il.lumina tant als qui el volen tancar en una vitrina i que no es mogui res, com als qui volem sentir-lo respirar en els nostres pulmons més enllà de l'espai i del temps.
    Abraçades

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...