dimarts, 29 de maig de 2012

Maragall, "místic salvatge"

En l'últim post parlava de la recepció del meu llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Crec que cap dels que han comentat el llibre no s'ha aturat a valorar amb detall el capítol sobre "La trilogia mística de 1905-1906". És un dels capítols que vaig reelaborar més entre la tesi i el llibre. A la tesi, dels tres articles del que en dic la "trilogia mística" en vaig fer una lectura indecisa, plena de concessives: místic sí, però no. Era evident que el tema em seduïa però que no l'acabava de resoldre amb decisió. M'ho va fer notar el tribunal que va jutjar la tesi i m'ho va fer notar algun col·lega que va tenir l'amabilitat de llegir el text de la tesi i comentar-me'l en privat.

No era un capítol fàcil, per mi, perquè els textos semblaven mística pura... ¡però no hi sortia Déu! ¿Es pot parlar de literatura mística quan no s'utilitza un llenguatge religiós? La solució me la va donar la lectura, posterior a la tesi, del magnífic llibre de Michel Hulin "La mysthique sauvage", que vaig poder llegir en la traducció castellana de Siruela. La noció de "mística salvatge" (que es contraposa a la "mística cultivada" en el si de les religions instituïdes) em va servir per entendre els textos de Maragall. O, si més no, per oferir-ne una possible clau de comprensió, un possible llenguatge per comprendre'ls.

A molts els ha interessat la qüestió de si Maragall era o no catòlic, si era o no progressista... i en canvi, el que dic sobre els textos místics de Maragall, que per mi és molt més important que tot això, sembla que no genera ni fred ni calor. Potser ens preocupen massa les qüestions institucionals (¿estava dintre o fora de l'ortodòxia?) i ideològiques (¿progressista o conservador?), i mentre ens entretenim amb aquestes superficialitats, ens perdem el més important: els continguts d'uns textos que ens parlen d'una experiència clarament associada a la mística, però sense la compareixença de cap Déu.

1 comentari:

  1. La mística és una experiència universal de l'esperit, és una experiència d'unitat amb el cosmos. La mística d'Extrem Orient no té cap Déu com l'entenem des de la nostra cultura, i no obstant això no podem pas dir que la seva experiència unitiva no és mística.
    Hi ha mística en molts dels poemes de Joan Maragall, això desconcerta la mirada positivista, però no la de la gent religiosa que entén Joan Maragall des de la seva pròpia experiència.
    Mística salvatge? M'agrada aquesta proposta entenent salvatge per natural, consubstancial en la naturalesa humana sensible.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...