diumenge, 4 de novembre de 2012

Maragall i les festes. Apunts sobre un text d'Anna M. Blasco

Friedrich Nietzsche l'any 1882

«No comparteixo pas l’opinió d’aquells que creuen que l’escriptor se’ns mostra més acostat a la sensibilitat religiosa del nostre temps que no pas a la del seu. En tot cas, no en les festes. Maragall és un excel·lent glossador de costums, de pessebres i processons que, de fet, ja no es troben al nostre voltant. És precisament en l’àmbit de les festes que els seus poemes i sobretot els seus articles van construir un imaginari que ha alimentat diverses generacions.»

Aquestes paraules d’Anna M. Blasco provenen de la seva conferència «Maragall i les festes religioses», al llibre col·lectiu Les idees religioses de Maragall (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012, la citació a la p. 92). Blasco es baralla amb mi, òbviament. Amb mi i amb tots els que han sostingut el mateix. He dedicat molts esforços a explicar que «el pensament de l’últim Maragall lliga molt més amb la nostra sensibilitat que amb la dels seus coetanis», tal com ho formulava al congrés sobre Maragall celebrat a Girona fa un parell d’anys. Ho he dit i escrit en nombrosíssimes ocasions. Blasco, però, creu que no: que, almenys pel que fa a la glossa de les festes religioses, Maragall es mostra molt més a prop de la sensibilitat dels seus coetanis que a la nostra.

Gosaria dir que sí i que no al mateix temps. D’una banda, sí: certament, una part (ben menor, però) de l’obra poètica i periodística de Maragall es dedica a glossar les festes religioses tal com eren viscudes al seu temps. ¿Hi ha aquí el millor Maragall? Jo diria que no. Aquí hi ha el Maragall que ret tribut al seu temps. Aquest Maragall també existeix, és cert, i és possible que jo l’hagi obviat massa ràpidament en algunes de les meves anàlisis. Però si l’he obviat, és precisament perquè és un Maragall obvi, perquè ens ofereix obvietats, perquè és previsible i banal, perquè no ens aporta gran cosa. És a dir: si l’escriptor ens hagués deixat fonamentalment «Els núvols de Nadal» i «La nit de la Puríssima» (dos poemes, i perdonin-me, bastant prescindibles), avui no estaríem parlant de Maragall. Si Maragall és Maragall no és gràcies a aquests poemes, sinó malgrat aquests poemes. Maragall sabia molt bé que no tota l’obra d’un escriptor és or pur, sinó només alguns fragments especialment reeixits. Hi ha un Maragall convencional i previsible, certament, però aquest Maragall no és el que ens dóna la mesura de Maragall. Maragall és més que aquest Maragall. Maragall és Maragall malgrat aquest Maragall. Jo crec que els escriptors mereixen que se’ls estudiï fonamentalment per aquells aspectes en què han reeixit, no pas per les concessions banals a l’esperit del seu temps. Hi ha «oblits» que són caritatius, i els grans escriptors també són mereixedors d’obres de misericòrdia.

I, al mateix temps, i em sap greu que Blasco gairebé ni abordi aquest punt, resulta que en la major part de textos de Maragall dedicats a les festes, la seva mirada no és merament costumista i notarial, tal com sembla donar a entendre l’estudiosa. Se’n va adonar (i ho va explicar molt bé) Eugenio Trías, ja fa força anys, en assenyalar que en textos aparentment anodins sobre les festes i el pas de l'any hi bategaven amb força les lectures de Novalis i de Nietzsche. Fixem-nos en l’inici de l’article «Navidad»: «¡Otra vez Navidad! Rueda del año, no podrás espantarnos: es sombra falaz el tiempo. Tu rapidez misma revela la inmóvil eternidad del Ser.» Aquest inici a mi no em fa pensar en els pastorets de Folch i Torres, sinó en la concepció del temps de Plató.

dissabte, 3 de novembre de 2012

La poètica de Joan Maragall. Apunts sobre un text de Ramon Pla i Arxé

Les idees religioses de Joan Maragall


En el llibre col·lectiu Les idees religioses de Joan Maragall (Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, Barcelona, 2012), la conferència de Ramon Pla i Arxé duu per títol «La poètica de Joan Maragall». És un text senzillament esplèndid, imprescindible, que serà utilíssim en endavant per a qualsevol aproximació a la teoria estètica de l’escriptor. A més, no és un text improvisat: fa molts anys que Pla i Arxé reflexiona a fons sobre la temàtica. Ja l’any 1998 va publicar un quadern de la Fundació Maragall amb el mateix títol. En aquella ocasió se centrava en l’«Elogi de la paraula» i en l’«Elogi de la poesia». Aquest cop se centra en l’«Elogi de la poesia», i ho fa en bona mesura comparant les afirmacions de Maragall amb les que feien sobre els mateixos temes els manuals acadèmics del moment. Aquest mètode ens permet copsar fàcilment l’originalitat de la proposta estètica de Maragall.

Si confrontem els dos textos de Pla i Arxé sobre la temàtica (com que tenen el mateix títol, ens hi podem referir per l’any d’edició: 1998 i 2012, respectivament), és fàcil adonar-nos que algunes afirmacions de 1998 apareixen ara molt matisades, i que temes que aleshores eren simplement al·ludits o fins i tot desdenyats, ara són tractats amb molt més detall. L’«Elogi de la poesia» conté el que jo en vaig dir en el meu llibre «una estètica derivada d’una metafísica religiosa». És a dir: hi ha una estètica, naturalment, però el text no ofereix únicament una estètica, o no es val simplement de l’instrumental de l’estètica, perquè el punt de partida és una cosmogonia religiosa. Diguem que Maragall ofereix la seva estètica en el marc, molt més ampli, de la seva pròpia metafísica. La pregunta que ens podem fer (Pere Lluís Font me la va fer en la defensa de la meva tesi doctoral) és què ve primer: si la reflexió metafísica o si la reflexió estètica. És a dir: ¿Maragall té una metafísica i, d’aquesta metafísica, en fa derivar una estètica, o bé té una estètica i, per explicar-la, es treu de la mà («s’inventa») una metafísica que en doni raó? En el meu llibre No et facis posar cendra jo vaig optar clarament per la primera opció, i d’aquí ve el títol del capítol en què estudiava l’«Elogi de la poesia» («Una estètica derivada d’una metafísica religiosa»). Avui no sé si ho tindria tan clar: més aviat crec que es retroalimenten. En tot cas, el Pla i Arxé de 1998 optava clarament per la segona opció, de tal manera que tota la reflexió metafísica o religiosa de l’«Elogi» era vista com una «teologia adaptada a les circumstàncies del seu discurs» i com un mer «recurs teològic» destinat a «sacralitzar» el procés poètic. Aquesta noció de recurs teològic (com un simple ornatus al servei del nucli del text, exclusivament estètic) ha fet certa fortuna: s’hi han referit, en llocs diversos, Lluís Quintana Trias i Oriol Ponsatí-Murlà. A mi, en canvi, aquesta noció em generava incomoditat, i així ho vaig manifestar a No et facis posar cendra, p. 224-25, nota 31.

El Pla i Arxé del 2012 ja no fa servir aquesta expressió. Continua parlant de «sacralitzar el procés» (p. 84), però ho fa molt més matisadament que abans. És a dir: en la metafísica de l’«Elogi» hi ha tema, hi tenim tema, i val la pena que ens hi posem; no és un mer recurs formal, sinó que hi ha un pensament que mereix ser estudiat. I Pla i Arxé, que el 1998 ho desdenyava, avui ho estudia amb dedicació, rigor i encert. Fixem-nos com, en presentar el seu estudi, diu (p. 34): «Intentaré explicar el pensament teòric de Maragall en relació amb la poesia, que, de fet, és un pensament sobre l’estètica en general amb una inequívoca arrel teològica.» Més tard diu que una de les singularitats dels plantejaments estètics de Maragall és el fet de considerar el ritme «com un rastre de la creació divina i com un testimoni, per tant, de la presència de Déu en el real: en l’home, en la naturalesa i en el poema» (p. 71). I més tard encara, ho rebla (p. 86): «per a Maragall, a l’arrel de la vida del món i a la nostra —per a ell sagrades— hi troba Déu. I seria falsejar el seu plantejament teòric obviar-ho.»

Un altre canvi entre el 1998 i el 2012 està en el paper conferit a la centralitat de la forma en el pensament poètic de Maragall. El 1998, Pla i Arxé enfatitzava tant el paper de la forma en la reflexió estètica de Maragall, que l’obra d’art semblava desvinculada de la realitat i de l’artista. M’hi vaig referir a No et facis posar cendra, p. 341, nota 73. El Pla i Arxé del 2012 em sembla que eludeix aquest perill.

No voldria deixar de mencionar un aspecte formal del text de Pla i Arxé (aplicable tant al text de 1998 com al del 2012) que jo personalment no posaria com a model. Hi ha en tots dos textos un cert adamisme: Pla i Arxé no cita gairebé cap estudiós de l’obra de Maragall (tret de Lluís Quintana, però només per referir-se a aspectes filològics relacionats amb l’«Elogi de la poesia»). Sembla, doncs, que el tema sigui verge, que entre Maragall i Pla ningú no hagi dit res. I això, naturalment, no és així. A mi m’agrada que els estudiosos entrem en diàleg —explícit— els uns amb els altres. M’hagués agradat que, paral·lelament al desenvolupament que Pla i Arxé fa del tema, a les notes a peu de pàgina s’hagués barallat amb els desenvolupaments que sobre la mateixa temàtica han fet Terry, Quintana, Ardolino o, per què no dir-ho, amb els que he fet jo mateix. No pas per la vanitat de ser citat, sinó perquè el lector pugui saber en què coincideixen els estudiosos i en què discrepen, ja que això em sembla molt clarificador. Quan Pla esmenta els conceptes de ritme, d’esforç i de dolor, tan importants a l’«Elogi de la poesia», no és certament el primer a parlar-ne, i per al lector constituiria una informació útil remetre’l a les presentacions que n’han fet els altres estudiosos. De fet, un dels objectius d’aquest blog és precisament el de confrontar «el meu don Joan Maragall» amb el «don Joan Maragall» dels meus col·legues. No estem sols. Tots llegim uns mateixos textos i tots ens llegim per llegir-los millor.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...