diumenge, 10 de febrer del 2013

Eugenio Trías, filòsof i maragallista

Eugenio Trías vist per Inês Castel-Branco

Ha mort Eugenio Trías.

Vaig tenir el privilegi de ser alumne seu a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i, posteriorment, de participar durant alguns mesos en el seminari sobre la seva obra que es reunia mensualment a casa seva. Ell havia de presidir el tribunal que va jutjar la meva tesi sobre el pensament religiós de Maragall, però una recaiguda en la seva malaltia li va impedir de ser-hi. Tanmateix, va llegir la tesi i em va citar a casa seva per comentar-la. Sense cabell pels efectes de la quimioteràpia, recordo perfectament la conversa que vam mantenir sobre Maragall, amb la tesi sobre la taula. Tenia un gran sentit de l'humor. A la tesi jo citava algunes de les reaccions que havien suscitat els seus llibres sobre Maragall, reaccions que ell desconeixia però que li va fer molta gràcia de descobrir. Recordo que em va preguntar, entre rialles: "Oye, ¿y el de la "sub specie bonitatis" quién es?" Es referia a Francesco Ardolino, ¡que sosté que Trías dedica a Maragall "paraules en llibertat" "sub specie bonitatis"! Un temps més tard vaig demanar a Trías que presentés la meva edició de La Setmana Tràgica. Tres articles. A causa dels tractaments que rebia, finalment no va poder venir, però va tenir la gentilesa d'enviar unes amabilíssimes línies sobre les meves recerques maragallianes, que Narcís Garolera va llegir en nom seu. També havia acceptat participar al I Congrés Internacional sobre Joan Maragall, però finalment li va ser impossible ser-hi.

Eugenio Trías deixa una obra extensa, estudiada per diverses tesis doctorals i monografies publicades. A mi em va causar una gran impressió el seu llibre La edad del espíritu, tota una història de les idees religioses explicada amb les categories del pensament de Trias. Aquest pensament s'articula al voltant de la idea de límit. Recordo que Trías citava sovint allò de "la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici" (Sl 118,22) per explicar que el que fa un filòsof és posar en el centre de la seva proposta filosòfica un concepte que, en els filòsofs anteriors, era marginal. La "pedra rebutjada pels constructors" que Trías va posar al centre de la seva proposta filosòfica va ser la idea de límit, que se li va revelar d'una enorme fecunditat, no solament en el pla metafísic, sinó també en l'estètic, l'eticopolític i el simbolicoreligiós. Eren els quatre "barris" de la seva ciutat. Trías, recordem-ho, va ser sempre un pensador de la ciutat, un terme que apareix en el títol de més d'un llibre seu: El artista y la ciudad, La Catalunya-ciutat, Ciudad sobre ciudad. Probablement la seva proximitat als arquitectes hi va tenir alguna cosa a veure.

Trías coneixia molt bé l'obra de Joan Maragall. Animat pels seus amics Jordi Maragall i Pep Calsamiglia, va emprendre una recerca sobre el pensament de Maragall que va donar lloc al llibre El pensament de Joan Maragall i a altres textos posteriors. Aquesta dedicació a Maragall no va tenir una recepció gaire entusiasta per part del gremi de la filologia catalana. Joan-Lluís Marfany li va dedicar un article furibund a L'Avenç, molt injust. Altres simplement el van ignorar, cosa que no sé si és pitjor. De totes maneres, aquestes reaccions s'expliquen fàcilment: entre els maragallistes, Trías era clarament un "outsider", un intrús. I, a sobre, ¡un castellà! Recordo que en una ocasió li vaig preguntar per la ressenya de Marfany. Es va posar a riure, i a continuació em va dir alguna cosa com: "Lo que ocurre es que yo me he metido en muchos campos que no son el mío. En algunos casos me lo han agradecido. Por ejemplo, los del cine: los expertos en cine me han agradecido que me haya dedicado al tema. En otros campos, en cambio, no me han recibido tan bien..."

El llibre de Trías El pensament de Joan Maragall és un gran llibre. I cal llegir-lo com el que és: una aproximació "d'autor" a Maragall. No és l'aproximació d'un filòleg o d'un erudit, sinó d'un filòsof amb obra pròpia que es confronta amb la veu poderosa d'un gegant intel·lectual com Maragall. Si pretenem llegir el llibre com si fos l'obra d'un erudit, aleshores certament la lectura topa amb problemes no menors: per exemple, hi ha errors de datació dels textos (en particular, dels elogis) que des del meu punt de vista qüestionen seriosament l'estructura conceptual del llibre, perquè atribueixen al "primer Maragall" idees pròpies precisament de "l'últim Maragall". Però això no és tant culpa de Trías sinó de la filologia catalana d'inicis dels anys vuitanta, que no li podia oferir una edició fiable de la seva obra ni una datació segura dels seus escrits. I, en qualsevol cas, els errors del llibre són en el fons irrellevants, perquè l'interès de l'aportació de Trías a l'estudi de Maragall rau en les intuïcions poderoses amb què llegeix els seus textos, és a dir, l'interès rau en l'hermenèutica rica i creativa a què sotmet els textos de Maragall. I encara hi afegiria un altre mèrit: és un llibre molt ben escrit, encara que alguns el considerin críptic o difícil. Transcric a continuació el primer paràgraf de la introducció, en la versió original castellana:

He aquí que alguien se dirige a nosotros, alguien que presiente nuestra experiencia y prepara nuestro camino. ¿Es un profeta redivivo que recupera el gran estilo de amorosa invectiva de Isaías o Jeremías? Acentos bíblicos, patriarcales, se desprenden de sus palabras. ¿Será acaso un rebrote tardío del estilo ditirámbico y zaheridor del Zarathustra germánico? Acentos nietzscheanos se oyen, como murmullo de fondo, entre las frases. ¿O es acaso un contemporáneo nuestro, un pensador de actualidad rabiosa y palpitante que logra dar al discurso ácrata en boga una dimensión de profundidad y exactitud del que este muchas veces anda falto? La guerra declarada por este escritor al espíritu de abstracción que impregna todas las cosas podría inducirnos en esa dirección. Igualmente su reflexión sobre el Estado, sobre la sociedad, sobre todas esas entidades que parecen exigir letra mayúscula.

Així, amb aquest alt estil prossegueix tot el llibre fins al final. I això em duu a una altra consideració. Eugenio Trías és no solament un gran filòsof sinó també un gran escriptor, amb un domini de la llengua excepcional, tant per escrit com oralment. De fet, és un dels grans oradors que vaig tenir com a professors durant la carrera. Algú hauria d'estudiar la qualitat formal del Trías orador i escriptor.

Eugenio Trías estava entusiasmat amb un dels textos més corprenedors de l'últim Maragall, "Los vivos y los muertos", un text en què l'escriptor descriu el mur (anomenat Eternitat) que separa els vius dels morts, i en què es pregunta si no estaran més vius que nosaltres, els que són a l'altra banda del mur, i si no serem nosaltres els sords als cops que ens estan donant per desvetllar-nos. Avui Eugenio Trías ha travessat aquest mur (aquest límit). Però, sens dubte, la seva obra ens continuarà desvetllant.



Els tres dibuixos que encapçalen aquest post són d'Inês Castel-Branco. Procedeixen dels seus apunts de les classes de "Pensament contemporani" de la UPF a les quals va assistir com a oient l'any 2002.

Publicat també a Núvol.

dijous, 7 de febrer del 2013

Les (im)pertinències d'aquest lector estrenen blog


Aquest "lector de Maragall" ha decidit millorar el seu blog. Uns canvis de disseny (¡gràcies, Inês, per l'ajuda!) i la inserció d'unes pàgines a la part superior crec que donen a aquest blog un aspecte força millorat. Feta l'adaptació, aquest lector de Maragall, que també llegeix altres autors i té altres fronts oberts, ha pensat que bé valia la pena donar espai a aquests altres interessos. Aquest lector, doncs, acaba d'obrir un nou blog: Notes (im)pertinents. Els continguts d'aquest blog hi han estat traslladats sencers. En el nou blog compartiran espai amb la resta de comentaris (im)pertinents que cregui pertinent (encertadament o no) de publicar.

Aquest blog es manté, però, operatiu. Quan el lector torni a escriure sobre Maragall penjarà el post corresponent als dos blogs. Quan ho faci sobre altres temes, el post serà solament a Notes (im)pertinents.

dijous, 24 de gener del 2013

Ricard Torrents i la poesia «de poeta a poeta»

Jacint Verdaguer
En el meu últim post vaig glossar una molt bona conferència de Ricard Torrents sobre Maragall. Al final del text em permetia discrepar de Torrents en la valoració laudatòria d'uns versos de Maragall a propòsit de la tomba de Verdaguer, als quals Torrents s'havia referit, molt hiperbòlicament al meu parer, com «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta».

Ricard Torrents ha replicat el meu post amb un de seu, que l'amable lector pot llegir aquí. Torrents concedeix que aquests versos estan «aparentment no gaire ben engiponats, com no és pas infreqüent en Maragall» (aquí apareix el tòpic del Maragall poeta maldestre), i matisa que més que d'una poesia es tracta d'un epitafi o una «inscripció sepulcral». Fora d'aquestes puntualitzacions, Torrents no es desdiu del seu hiperbòlic elogi. Al contrari: s'hi referma oferint una lectura dels «versos sepulcrals» de Maragall que en remarca els suposats encerts. I fins i tot elogia el «dring autèntic» del poema «Del Montjuïc, en la tomba nova d'En Verdaguer», que jo vaig criticar durament aquí (com, abans de mi, ja havia fet Sam Abrams). Per cert, el mateix Sam Abrams també ha formulat la seva opinió (taxativa) sobre els «versos sepulcrals» defensats per Torrents: «Òbviament es tracta d'una composició de compromís, escrita per sortir del pas, enmig del trasbals social i cultural causat per la mort de Verdaguer.»

Joan Maragall
Torrents, en canvi, el considera un epitafi «contundent i alat alhora», i en glossa especialment els dos darrers versos, mitjançant els quals Maragall recolliria l'«esplendor» del moment i el projectaria vers la immortalitat. El que més m'ha interessat de la seva argumentació és l'observació que fa sobre l'ús del temps verbal de l'últim verb: «l'esplendor de la parla catalana | damunt la tomba va restar immortal». Sí, aquí em torno a sentir en plena sintonia amb Torrents: en un epitafi d'aquesta mena, el temps previsible hauria estat el futur, és a dir, pronosticar que l'esplendor restarà immortal damunt la tomba. En canvi, el fet d'utilitzar el passat situa Maragall en un futur hipotètic o, millor encara, en un no-temps des del qual contempla els nostres afanys humans, cosa que li permet observar el futur en passat. Maragall, en els moments importants, acostuma a trastocar la concepció convencional del temps.

Torrents parla poc de la pobresa dels dos primers versos («Aquí jau el Poeta. Tot un poble | vingué a enterrar-lo i se'n tornà plorant»), que transmeten una idea bastant tòpica: el poble plora després d'enterrar «el Poeta». I no diu res a propòsit del «damunt» de l'últim vers, que jo continuo sense acabar d'entendre. I, tanmateix, Torrents insisteix a considerar l'epitafi de Maragall com un gran homenatge a Verdaguer, una mostra de generositat «de poeta a poeta» molt singular i infreqüent.

Jo, què volen que els digui, m'estimo més altres homenatges poètics. M'estimo més el mutu homenatge Guerau de Liost - Josep Carner. Ho recorden, ¿oi? Guerau de Liost escriu aquests versos deliciosos:
Voldria ser enterrat al peu
d'aquella font que endegà el pare.
Té campanetes arreu,
d'aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l'espill
d'aquesta font tranquil·la.
Sovint amb el germà
hi fèiem un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca.
L'ombreja un castanyer:
damunt la seva casolana soca
un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu
la «Font de l'Oreneta».
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
faràs, demà, companyia al poeta.
Aquí, aquí sí, hi veig una gran poesia escrita «de poeta a poeta». L'autor evoca un escenari per a ell entranyable, un escenari lligat als records de la infantesa, i és en aquest marc familiar, íntim, entranyablement íntim, on fins i tot voldria ser enterrat, que el poeta declara amb un vers esplèndid la voluntat d'associar-hi la poesia de l'amic: «un dístic em plauria del meu Josep Carner». ¿Volen millor homenatge? Demanar al poeta amic, més encara, al «meu Josep Carner» (un «meu» que indica no pas possessió sinó amistat pregona), que inscrigui un dístic en aquest indret de la geografia íntima i lírica del poeta.

I el «meu Josep Carner» va correspondre (no podia fer altrament) a la petició de l'amic:
Filla del cel, jo só la font de l'Oreneta.
Em descobrí un ocell i em coronà un poeta.
La literatura catalana ofereix molts altres exemples de versos escrits «de poeta a poeta». Pere Quart fa la necrològica de Carles Riba amb aquells versos d'homenatge irònic (però homenatge, tanmateix):
Si tu no hi ets, ¿a qui m'adreçaré?
Si tu no hi ets, ¿qui ens jutjarà?
(Per cert, i entre parèntesis: en més d'una ocasió he estrafet aquests versos adreçant-me al bon amic Francesco Ardolino, amb mi acostumem a barallar-nos cordialment a les reunions en què coincidim. Quan hem de fixar data per a una reunió, si s'escau que a tots ens va bé de trobar-nos un dia en què l'Ardolino ens diu que no pot, insisteixo a buscar una altra data, perquè «Francesco, si tu no hi ets, ¿amb qui em barallaré?»).

Es podrien invocar molts altres homenatges «de poeta a poeta». Tinc ara al cap el que Joan Alcover fa a Rubén Darío, massa llarg perquè el reproduïm aquí (vegeu-lo, però, aquí), que considero espectacular. I ja que d'Alcover passem a Rubén i, per tant, a la literatura castellana, sempre m'ha impactat la dedicatòria de Miguel Hernández a Ramon Sijé, en el paratext que encapçala la seva «Elegía»: «En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería». Per cert, Joan Manuel Serrat musica molt bé l'elegia de Miguel Hernández, però en banalitza lamentablement el paratext en llegir «a quien tanto quería» (ho podeu comprovar aquí). ¿Es pensava Serrat que era un error de l'edició? ¿Qui assessora els nostres cantautors?

Els homenatges «de poeta a poeta» no crec que siguin, doncs, tan insòlits. La condició humana és mesquina, però també generosa. I dubto que en els poetes la mesquinesa assoleixi una proporció més alta, en relació amb la generositat, que en la resta de mortals. Els versos tòpics i de compromís que Maragall es veu obligat a dedicar a Verdaguer (noblesse oblige) constitueixen un exemple més, no especialment excels, d'aquesta modalitat de literatura escrita «de poeta a poeta». Ja ho saben: de tant en tant, Homer també s'adormia. I qui diu Homer, diu Maragall.


_________________

RÈPLICA DE RICARD TORRENTS: aquí

dimarts, 15 de gener del 2013

Ricard Torrents, lector de Maragall

Ricard Torrents

Té —des del meu humil punt de vista— tota la raó del món, Ricard Torrents, en la seva lectura de la recepció actual de Maragall. Escric això motivat per la publicació recent de la conferència de Ricard Torrents amb el títol, «un punt inflat» —reconeix l’autor mateix—, «Art, literatura i pensament versus contemporaneïtat: Antoni Gaudí, Joan Maragall…», dins el quadern de la Fundació Joan Maragall titulat Entorn de Maragall i Gaudí (Fundació Joan Maragall / Editorial Claret, Barcelona, 2012).

Té —dic— tota la raó del món quan subratlla amb força una de les aportacions cabdals que ha fet el centenari de Maragall a l’estudi de l’escriptor: incorporar una lectura en clau filosòfica i mística a la lectura literària i historicosociològica dominant fins fa poc temps. Torrents ho constata i se’n felicita:

avui, a la recepció literària i a la sociològica, cal afegir-hi la filosòfica. No és una qüestió de compartiments universitaris, sinó de trencar la formalització dels gèneres literaris que pressuposa que la filosofia no existeix fora dels sistemes complets i tancats, ni més enllà dels llenguatges especialitzats, ni al marge de les càtedres de l’ofici acadèmic de filòsof.

És més: Torrents constata el gran nombre d’aproximacions al pensament de Maragall que conté el llibre Joan Maragall. Paraula i pensament (Càtedra Ferrater Mora, 2011), i n’infereix «una inflexió en la recepció de Maragall»:

La meva percepció és que la confluència de tants crítics filòsofs i de joves filòsofs interessats en l’art de pensar del traductor de Nietzsche […] és una confluència que crea un nou àmbit de recepció contemporània, on Maragall és a la fi llegit, qüestionat i interpel·lat com a pensador i filòsof.

Més endavant insisteix: «Maragall filòsof potser no cal; Maragall pensador implicat en l’abordatge dels temes de la filosofia com ara el llenguatge, el temps, la finitud o el jo, sí.» I, poc més avall, Torrents celebra que l’estudi del Maragall filòsof condueixi també al del Maragall místic: «La recepció filosòfica de Maragall agafa encara un nou gir en la recepció mística, aquella que llegeix Maragall i hi reconeix l’experiència del místic, en sentit profund però obert.»

Torrents, aquest «maragallista més d’empatia que d’estudi» segons es defineix ell mateix, però que demostra ser un lector atentíssim del que s’ha publicat sobre l’escriptor durant els últims anys, acaba veient aquestes noves lectures com a «cercles concèntrics»:

ben mirat, parlem de cercles concèntrics a l’entorn de l’obra de Maragall i assenyalem una tendència de lectura contemporània. Els lectors del Maragall d’avui, «del seu temps», no s’aturen en la seva poesia, ni en el seu pensament filosòfic, ni en el seu combat social, sinó que van, amb ell, més enllà, fins als límits del llenguatge, en l’expressió de les veus humanes en paraula viva.
En una cultura literària com la nostra, que té la naixença en Ramon Llull i la renaixença en Jacint Verdaguer, no hauria d’intimidar la idea de la poesia mística. Seguir el Maragall fondament cristià i fondament lliure que havia entrat en el temple místic, que vol dir accedir als cercles del cel on Dante accedí de la mà de Beatriu, seria fer justícia al poeta català que en la línia de Llull i de Verdaguer s’acosta més en els temps contemporanis a la Paraula i al Silenci, per la via de les aproximacions a l’obscuritat mística.

M’hi sento, no cal dir-ho, en plena sintonia. Quan vaig publicar No et facis posar cendra, els capítols que per mi eren més rellevants —els capítols en què sentia que realment deia alguna cosa nova— eren precisament aquells en què entrava en les dimensions filosòfiques i místiques de l’obra de Maragall. Però no van ser, ¡ai!, els capítols més comentats pels lectors que van polemitzar amb el llibre. Celebro moltíssim, doncs, que posar sobre la taula el Maragall filosòfic i, més encara, el Maragall místic, sigui valorat amb èmfasi per Ricard Torrents.

L’amable lector em permetrà només expressar una lleugera discrepància amb Torrents, a propòsit de Verdaguer. Maragall és autor d’un poema més aviat fluix, de circumstàncies —gosaria dir que escrit per compromís—, sobre Verdaguer (no és l'únic poema fluixet sobre Verdaguer, vegeu el que ja vaig dir aquí). Es titula «Per la tomba de mossèn Cinto», i molt encertadament l’autor va renunciar a incloure’l a cap dels seus llibres (no és ni a Enllà ni a Seqüències, posteriors a l’escriptura del poema). El poema diu així:

Aquí jau el Poeta. Tot un poble
vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant:
l’esplendor de la parla catalana
damunt la tomba va restar immortal.

No és que sigui un mal poema en termes formals. Els quatre decasíl·labs són mètricament perfectes, i llegits en veu alta tenen fins i tot una sonoritat prou remarcable. Però hi ha alguna cosa que diria que decep, en el poema. El segon vers, «vingué a enterrar-lo i se’n tornà plorant», sona bastant tòpic; i encara em sembla més tòpic el que ve a continuació: l’esplendor de la parla catalana resta immortal damunt la tomba. Sí, sí, però ¿i què? És més: em pregunto què vol dir, això, exactament. No diu «dintre la tomba», de manera que identificaríem l’esplendor de la parla amb el poeta que l’ha dignificada literàriament, sinó «damunt la tomba». ¿Pot «l’esplendor de la parla catalana» restar immortal «damunt la tomba»? Jo, personalment, no ho acabo de veure clar. Potser hi ha poemes que convé oblidar piadosament…

Ricard Torrents, en canvi, considera aquests versos «una de les millors poesies que mai s’hagin escrit de poeta a poeta». Admeto que potser jo extremo la crítica al poema, però ¿Ricard Torrents no n’està extremant l’elogi?

________________

RÈPLICA DE RICARD TORRENTS aquí.

CONTRARÈPLICA MEVA aquí.

RÈPLICA DE TORRENTS A LA CONTRARÈPLICA MEVA aquí
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...